El cor del ciclista

Anys d’esforç a sobre de la màquina, pujades i baixades, llargues travesses, fred intens i calor extrem, vent i boira. Tot plegat va construint el cor del ciclista, una màquina que impulsa un altra màquina, com el potent motor d’un prototip de fórmula 1.

La fibra muscular del cor, que anomenem miocardi, és molt semblant a la dels bessons, el quàdriceps o els glutis, aquests músculs ben visibles que evidencien clarament l’entrenament amb la seva hipertròfia i definició. El miocardi també creix i es fa més dens, no a tots per igual, que en això també hem de tenir en compte la genètica; I no en totes les cavitats de la mateixa manera. És el ventricle esquerre, l’impulsor de la sang a tot l’organisme, qui més acusa aquest creixement de volum i de gruix de les seves parets.

Aquest canvi s’acompanya del desenvolupament d’una xarxa de petites artèries que nodriran aquest teixit a partir del flux coronari, assegurant que l’oxigen arribi a totes les fibres i permeti el seu correcte treball.

Aquestes adaptacions, junt amb l’efecte del sistema parasimpàtic, provoquen la famosa bradicàrdia del ciclista, la disminució de les pulsacions en repòs fins a aquests valors que semblen patològics, quan en realitat reflecteixen unes aptituds superiors del cor de l’esportista. Nairo Quintana, Alberto Contador o el mític Miguel Indurain  voltarien les 30 pulsacions per minut en repòs, la meitat de les esperades en un home normal.

És doncs aquest el paràmetre més adient per fer-nos una idea de la capacitat i l’estat de forma d’un esportista de resistència? Els experts opinen que no, o no únicament.

Pensem d’antuvi que algunes malalties cardíaques provoquen aquest efecte de reducció de pulsacions, el que té un significat de gravetat que ha de ser tractat urgentment i res té a veure amb l’entrenament esportiu.

D’altra part, existeix un paràmetre molt més útil per valorar la capacitat aeròbica d’un ciclista: És la recuperació del ritme cardíac després d’un esforç màxim. Idealment, un ciclista hauria de baixar 40 pulsacions en un minut després d’una sèrie amb la màxima intensitat. Això ens indicaria que està treballant amb la màxima eficàcia del sistema, realitzant un esforç sostenible i lluny del sobre-esforç. Disminucions més grans encara poden indicar també que l’esforç no ha estat màxim o que l’entrenament està massa orientat a la resistència i poc a la potència, a l’entreno de qualitat.

El creixement del cor provoca alguns canvis en les proves mèdiques del ciclista que sovint desconcerten al metge i provoquen algun ensurt. Això passa amb l’electrocardiograma, on a més a més de la bradicàrdia és relativament freqüent observar extrasístoles, bloquejos de primer grau i variacions diverses del traçat que indiquen hipertròfia. També és bastant habitual la presència de bufs, sobre tot en els més joves.

Tots aquests canvis són habitualment innocus i no solen tenir significat patològic, però quan s’observen, les proves estàndard de la clínica mèdic esportiva no basten per descartar els riscos i cal recórrer al Cardiòleg per tal de donar el màxim de garanties al ciclista.

Les proves mèdic-esportives són relativament senzilles i estudien el cor des d’un punt de vista funcional, però són insuficients per descartar patologies valvulars o malalties miocàrdiques, que requereixen la realització d’Ecocardiogrames Doppler, Resonàncies Magnètiques o estudis Neuro – Fisiològics del cor. Totes aquestes proves estan a l’abast de tothom a través dels especialistes de la Seguretat Social o les Mútues privades. Però NO cal practicar-les sistemàticament amb tots els ciclistes. Les proves de la consulta bàsica als centres de Medicina de l’Esport permeten seleccionar aquelles situacions que requereixen aprofundir amb proves més complexes que haurà de realitzar el Cardiòleg.

L’auscultació, determinació de la pressió arterial i l’electrocardiograma, junt amb la prova d’esforç bàsica ( a la que es poden afegir la determinació del lactat o la VO2 max.) i l’exploració general per sistemes, són suficients per seleccionar aquells ciclistes que haurien de sotmetre’s a d’altres proves per major seguretat.

La tecnologia avança i posa a l’abast de qualsevol consulta mèdic – esportiva instruments que fa uns anys només podíem trobar als grans hospitals. L’Ecocardiograma pot ser molt aviat una prova bàsica que es realitzi a totes les consultes, gràcies a les modernes aplicacions informàtiques que fan servir els mòbils convencionals com a vehicles per l’exploració, reduint deu vegades el cost de la prova, ja que permetrà diagnosticar amb un material molt assequible des de la consulta de Medicina General, Pediatria o Medicina de l’Esport i enviar imatges als cardiòlegs experts en cas de dubte.

cor de ciclista

Andreu Martínez Maeso

Màster en Medicina Esportiva

COL. 31.898